El final es diu present

1

És de nit.

El camí amagat a la penombra.

Veig cossos que es mouen

damunt d'altres

que es remouen a terra

plens de por i de ferides,

Impera la violència

moguda per l'odi

de ments buides

sense un poc de raó,

sense un punt de pietat.

No parlen,

criden paraules

mancades de sentit,

símbols d'un temps

que ja es creia passat;

consignes d'un home mort

que el món volia difunt

perquè no era humà,

tenia l'ànima corrupte

o putrefacta

o potser ni això:

no en tenia.

Home sense ànima,

justa definició,

sentiment desconegut de cos

i ment solitari...

! No ! ,

en realitat,

una trista realitat,

de pensament,

abraçava legions,

legions d'un món

que volia perfecció.

Aquesta idea suprema

arribava a tot extrem

de naixement, cos i pensament.

Néixer esguerrat,

deficient, mongòlic

o un poc aturat

era condemna a no viure,

a ésser com animal

en laboratori

d'experiments aberrants.

Créixer amb sang

d’orígens bíblics

era delicte

i no seguir les lleis

que imposa un pensament,

era un crim;

la pena era patir

o morir,

a gas

a persecució

a fugir

a trets al seny

a ganivet sense pregaria

a tombes d'homes vius

a manca d'enteniment

a no ésser.

2

La lluita,

el dir ! prou !,

va arribar després

d'espais incrèduls,

de gent sense família,

de nens sense pares,

d'amor no conegut,

de ments que no s'ho creien,

de silenci esgarrifós

d'aquell home pertorbat

que es va decidir per el tot

i el tot no hi va estar d'acord.

Les legions,

enganyades i desfetes,

emprenen la retirada

deixant horrors germinats.

Havia arribat l'hora

en que el temps

també digué ! prou l,

La mundial col·lisió,

estudiada per Segona,

arribà a la seva fi

i aquell fetus d'home

s'endugué la força del mite,

la llegenda d'un futur

que per sort no aconseguir.

Però com tot líder de masses

deixebles i escola creà

i els que visqueren d'aquests

s'amagaren a d'altres terres

imposant-se disciplina

a l'espera d’un moment

que infiltracions fomentades

el fessin del tot favorable.

3

Han nascut

generacions sense horrors,

els hi expliquen el passat

i ells no el volen de present.

Diuen ;

fes l'amor

i no la guerra.

Estudia guerres

i voldràs pau.

4

I ara,

en mig del carrer fosc ,

veig passat.

Un d'ells crida perill,

tots es giren,

porten cadenes i pals

i el primer un ganivet

de sang crec que és embrutat.

L'ideal diu de quedar-me,

cridar més fort

i dir assassins

que no teniu dret

i tampoc creure's millor.

Però,

egoisme de vida,

tremolor de ser com sóc,

fan girar-me en un segon

i emprendre cursa frenètica

vers la llum

d'un carrer cèntric.

Arribo a casa suat,

fredes les mans

i el cor embalat,

Màquina d'escriure al davant,

full en blanc

que en un no res

es torna escrit,

reclamant una justícia

que poques vegades es fa,

demanant publicació

de rostres encobridors,

d'expedients oblidats

a racons

blanquejats de pols.

Signo el meu nom

i adreço la lluita

a diari conegut

per raons de serietat.

No dormo,

espero.

Passa el temps,

trucs a la porta,

tres homes ben planxats,

perfumats d'un alt poder,

diuen que els acompanyi.

No és prec,

és exigència.

Amb empenta de company,

quan fas cara de no saber,

em tanquen a recinte sense mobles,

que no es presó,

però hi ha homes que vigilen.

Poc després

diuen que surti.

He de veure el món.

I com si fos espectador

la vida

projecta breus metratges.

5

L'home,

de cartera a la mà,

arriba cansat a casa

i reclama el sopar.

La muller li diu ! hola !

i ell contesta amb un gemec.

El televisor es tancat,

ja és hora de dormir,

al llit hi són ficats

i el llum és apagat.

És dimecres,

avui toca,

ell es fica al damunt

i com hàbit molt formal

consumen acte sexual.

Ella l'abraça

i afectuosa diu t'estimo.

Ell mira al fosc sostre

i repeteix

com sempre fa aquell dia :

jo també.

No és veritat.

---

El vell marxa de casa,

diu que vol prendre el sol

amb amics que ja són nous

doncs els de sempre...

Però no se’n va a la plaça,

fa el camí de les afores

i fatigós fa cap

al lloc que tria per destí.

S'estira i reposa el coll

damunt el ferro lluent.

Ja el sent arribar,

el metall fa fimbreig,

és hora de tancar els ulls.

El tren passa pel mateix punt,

escandalós i fora d'hora

i sega el cos d'un vell

que no vol seguir

essent un destorb.

---

No vol diners,

té ideals

i no els pensa deixar.

Companys i amics han cedit

i ell els hi ha preguntat:

Perquè us heu venut ?

Ells diuen que no és veritat,

és forma de vida

que no esborra ideals.

Convoca reunió i parla :

" ja es hora,

s'han d'aixecar veus,

crear esperança,

imposar sacrifici,

donar menjar al que no té pa,

parlar de fe al que no creu,

trencar barreres d'incomprensió

i núvols de por i d’angoixa.

És el moment,

no esperem més ".

Aleshores

un d'ells s'aixeca.

Quant creus que ens costarà ?

----------

Té muller i tres fills.

Sis mesos fa

que no té feina,

és temps de crisi,

d’atur.

Parlen de solucions

immediates a llarg termini

i mentrestant

diuen que esperi,

el treball serà dret de tots.

La família ha de menjar

i no cal perdre temps

quan uns companys

de temps oblidats

li parlen d'atracar un banc.

Amb un mocador a la boca

i una pistola a la mà,

crida :

"¡Mans enlaire

és un atrac !”

L'empleat toca l'alarma,

I ell es gira per rebre consell,

Però,

els seus companys han marxat

porta enfora,

carrer avall.

La policia l'envolta,

ell nerviós

lliurar-se vol;

fa un brusc moviment

per ensenyar la pistola

en una acció d'ingenuïtat.

L'Inspector l'ha disparat

i l'encertat tret

el cor li ha foradat.

Bassal de sang innocent

en mig d'un cos aturat

rep mirades que parlen

que és lladre i assassí

de final ben merescut.

La pistola,

és de joguina.

---

La carretera és perillosa

de giravolts força tancats,

el conductor no s'ho pensa

i prem el pedal del gas.

Per davant va un altre cotxe

que de lent és impediment

i al revolt de mal peralt

les rodes xisclen a l'asfalt

i un cop sec de volant

mitja volta el fa donar.

Al fons del barranc ha caigut,

rodes enlaire

vidres trencat

gemecs de ferits

silenci de mort.

Un altre cotxe s'atura,

s'obra una porta,

s'escolta un

! no ho facis!;

es tanca la porta,

les rodes xisclen

i el cotxe se’n va.

---

El jove no està d'acord

del temps

que li ha tocat viure.

Està tip de fer-se preguntes

i que ningú els hi contesti.

Diuen que això és antiquat

a principis del XXI,

s'ha de viure i no pensar,

menjar-se el coco és dolent,

crema anys i no fa feliç,

El jove riu i truca a la porta,

els amics ja són reunits,

drogues i alcohol

segueixen l'ordre del dia

que diu que s'ha de passar,

passar de tot i de més

i quan estan sols ja no creuen

tot el que han emboirat allà dins.

Amb les mans a la butxaca

el llarg cabell va dansant,

mira a terra,

no al davant,

i de cop topa amb una dona

que ha tombat la cantonada.

Ella el mira,

de dalt a baix,

i amb veu critica

fa ressò d'exclamació :

¡ Jove ha de ser !

6

¡ Prou !

¡ Prou !

Els tres homes s’empolainen,

riuen

i em pregunten si he comprés.

Moc el cap,

veu esglaiada.

El full blanc

torna a estar escrit :

“La fi del món

ja ha arribat

per mundial col·lisió,

no coneguda per tercera

i si per no comprensió.

La sinceritat es silenci.

L'egoisme és amor.”

7

No vull ser criminal

en un món de destrucció

i per no mirar el present

em faré historiador

d'un passat que ja no compte

doncs li hem canviat la dimensió,

i escriptor

d'un futur fantasmagòric

d'aquells de ciència ficció.

La meva dona s'acosta.

Què fas ?

Res.

Passar de tot.