1
És de nit.
El camí amagat a la penombra.
Veig cossos que es mouen
damunt d'altres
que es remouen a terra
plens de por i de ferides,
Impera la violència
moguda per l'odi
de ments buides
sense un poc de raó,
sense un punt de pietat.
No parlen,
criden paraules
mancades de sentit,
símbols d'un temps
que ja es creia passat;
consignes d'un home mort
que el món volia difunt
perquè no era humà,
tenia l'ànima corrupte
o putrefacta
o potser ni això:
no en tenia.
Home sense ànima,
justa definició,
sentiment desconegut de cos
i ment solitari...
! No ! ,
en realitat,
una trista realitat,
de pensament,
abraçava legions,
legions d'un món
que volia perfecció.
Aquesta idea suprema
arribava a tot extrem
de naixement, cos i pensament.
Néixer esguerrat,
deficient, mongòlic
o un poc aturat
era condemna a no viure,
a ésser com animal
en laboratori
d'experiments aberrants.
Créixer amb sang
d’orígens bíblics
era delicte
i no seguir les lleis
que imposa un pensament,
era un crim;
la pena era patir
o morir,
a gas
a persecució
a fugir
a trets al seny
a ganivet sense pregaria
a tombes d'homes vius
a manca d'enteniment
a no ésser.
2
La lluita,
el dir ! prou !,
va arribar després
d'espais incrèduls,
de gent sense família,
de nens sense pares,
d'amor no conegut,
de ments que no s'ho creien,
de silenci esgarrifós
d'aquell home pertorbat
que es va decidir per el tot
i el tot no hi va estar d'acord.
Les legions,
enganyades i desfetes,
emprenen la retirada
deixant horrors germinats.
Havia arribat l'hora
en que el temps
també digué ! prou l,
La mundial col·lisió,
estudiada per Segona,
arribà a la seva fi
i aquell fetus d'home
s'endugué la força del mite,
la llegenda d'un futur
que per sort no aconseguir.
Però com tot líder de masses
deixebles i escola creà
i els que visqueren d'aquests
s'amagaren a d'altres terres
imposant-se disciplina
a l'espera d’un moment
que infiltracions fomentades
el fessin del tot favorable.
3
Han nascut
generacions sense horrors,
els hi expliquen el passat
i ells no el volen de present.
Diuen ;
fes l'amor
i no la guerra.
Estudia guerres
i voldràs pau.
4
I ara,
en mig del carrer fosc ,
veig passat.
Un d'ells crida perill,
tots es giren,
porten cadenes i pals
i el primer un ganivet
de sang crec que és embrutat.
L'ideal diu de quedar-me,
cridar més fort
i dir assassins
que no teniu dret
i tampoc creure's millor.
Però,
egoisme de vida,
tremolor de ser com sóc,
fan girar-me en un segon
i emprendre cursa frenètica
vers la llum
d'un carrer cèntric.
Arribo a casa suat,
fredes les mans
i el cor embalat,
Màquina d'escriure al davant,
full en blanc
que en un no res
es torna escrit,
reclamant una justícia
que poques vegades es fa,
demanant publicació
de rostres encobridors,
d'expedients oblidats
a racons
blanquejats de pols.
Signo el meu nom
i adreço la lluita
a diari conegut
per raons de serietat.
No dormo,
espero.
Passa el temps,
trucs a la porta,
tres homes ben planxats,
perfumats d'un alt poder,
diuen que els acompanyi.
No és prec,
és exigència.
Amb empenta de company,
quan fas cara de no saber,
em tanquen a recinte sense mobles,
que no es presó,
però hi ha homes que vigilen.
Poc després
diuen que surti.
He de veure el món.
I com si fos espectador
la vida
projecta breus metratges.
5
L'home,
de cartera a la mà,
arriba cansat a casa
i reclama el sopar.
La muller li diu ! hola !
i ell contesta amb un gemec.
El televisor es tancat,
ja és hora de dormir,
al llit hi són ficats
i el llum és apagat.
És dimecres,
avui toca,
ell es fica al damunt
i com hàbit molt formal
consumen acte sexual.
Ella l'abraça
i afectuosa diu t'estimo.
Ell mira al fosc sostre
i repeteix
com sempre fa aquell dia :
jo també.
No és veritat.
---
El vell marxa de casa,
diu que vol prendre el sol
amb amics que ja són nous
doncs els de sempre...
Però no se’n va a la plaça,
fa el camí de les afores
i fatigós fa cap
al lloc que tria per destí.
S'estira i reposa el coll
damunt el ferro lluent.
Ja el sent arribar,
el metall fa fimbreig,
és hora de tancar els ulls.
El tren passa pel mateix punt,
escandalós i fora d'hora
i sega el cos d'un vell
que no vol seguir
essent un destorb.
---
No vol diners,
té ideals
i no els pensa deixar.
Companys i amics han cedit
i ell els hi ha preguntat:
Perquè us heu venut ?
Ells diuen que no és veritat,
és forma de vida
que no esborra ideals.
Convoca reunió i parla :
" ja es hora,
s'han d'aixecar veus,
crear esperança,
imposar sacrifici,
donar menjar al que no té pa,
parlar de fe al que no creu,
trencar barreres d'incomprensió
i núvols de por i d’angoixa.
És el moment,
no esperem més ".
Aleshores
un d'ells s'aixeca.
Quant creus que ens costarà ?
----------
Té muller i tres fills.
Sis mesos fa
que no té feina,
és temps de crisi,
d’atur.
Parlen de solucions
immediates a llarg termini
i mentrestant
diuen que esperi,
el treball serà dret de tots.
La família ha de menjar
i no cal perdre temps
quan uns companys
de temps oblidats
li parlen d'atracar un banc.
Amb un mocador a la boca
i una pistola a la mà,
crida :
"¡Mans enlaire
és un atrac !”
L'empleat toca l'alarma,
I ell es gira per rebre consell,
Però,
els seus companys han marxat
porta enfora,
carrer avall.
La policia l'envolta,
ell nerviós
lliurar-se vol;
fa un brusc moviment
per ensenyar la pistola
en una acció d'ingenuïtat.
L'Inspector l'ha disparat
i l'encertat tret
el cor li ha foradat.
Bassal de sang innocent
en mig d'un cos aturat
rep mirades que parlen
que és lladre i assassí
de final ben merescut.
La pistola,
és de joguina.
---
La carretera és perillosa
de giravolts força tancats,
el conductor no s'ho pensa
i prem el pedal del gas.
Per davant va un altre cotxe
que de lent és impediment
i al revolt de mal peralt
les rodes xisclen a l'asfalt
i un cop sec de volant
mitja volta el fa donar.
Al fons del barranc ha caigut,
rodes enlaire
vidres trencat
gemecs de ferits
silenci de mort.
Un altre cotxe s'atura,
s'obra una porta,
s'escolta un
! no ho facis!;
es tanca la porta,
les rodes xisclen
i el cotxe se’n va.
---
El jove no està d'acord
del temps
que li ha tocat viure.
Està tip de fer-se preguntes
i que ningú els hi contesti.
Diuen que això és antiquat
a principis del XXI,
s'ha de viure i no pensar,
menjar-se el coco és dolent,
crema anys i no fa feliç,
El jove riu i truca a la porta,
els amics ja són reunits,
drogues i alcohol
segueixen l'ordre del dia
que diu que s'ha de passar,
passar de tot i de més
i quan estan sols ja no creuen
tot el que han emboirat allà dins.
Amb les mans a la butxaca
el llarg cabell va dansant,
mira a terra,
no al davant,
i de cop topa amb una dona
que ha tombat la cantonada.
Ella el mira,
de dalt a baix,
i amb veu critica
fa ressò d'exclamació :
¡ Jove ha de ser !
6
¡ Prou !
¡ Prou !
Els tres homes s’empolainen,
riuen
i em pregunten si he comprés.
Moc el cap,
veu esglaiada.
El full blanc
torna a estar escrit :
“La fi del món
ja ha arribat
per mundial col·lisió,
no coneguda per tercera
i si per no comprensió.
La sinceritat es silenci.
L'egoisme és amor.”
7
No vull ser criminal
en un món de destrucció
i per no mirar el present
em faré historiador
d'un passat que ja no compte
doncs li hem canviat la dimensió,
i escriptor
d'un futur fantasmagòric
d'aquells de ciència ficció.
La meva dona s'acosta.
Què fas ?
Res.
Passar de tot.
